Seccions de l'Espanyol: un punt de vista La iniciativa d’un grup de pericos de posar en marxa novament unes seccions esportives de diferents especialitats sota el nom del RCD Espanyol de Barcelona hauria de ser benvinguda per tots els afeccionats a l’esport en general i, en particular, per tots els socis i simpatitzants del nostre Club. Utilitzar el mot "tots" si em refereixo als afeccionats en general és arriscat, ho sé. Però no dubto de la motivació que, per exemple, un triatleta del C.N. Montjuic tindrà quan el seu objectiu sigui batre al favorit de la prova, aquell que porta l’escut i els colors de l’Espanyol. Així doncs, crec que tots els esportistes, dones i homes que practiquen l’esport competitiu, que valoren l’adversari com a digne rival, que gaudeixen de l’esforç propi, individual i col.lectiu, per aconseguir la victòria i per aprendre de la derrota, tots ells saluden positivament la virtual renaixença de les seccions històriques de l’Espanyol. Ara bé. Em preocupa més que aquest "tots" no sigui tant engrescador dins de casa nostra. Per això, faig ús de l’expressió "hauria de ser benvinguda". Tinc l’esperança que la unanimitat a tots els nivells del Club sigui un factor clau a l’hora de donar suport aquesta iniciativa. Però també soc conscient de les dificultats que els promotors poden trobar, sens dubte fruit de l’ idiosincràsia de la pròpia Institució. Deixant completament a banda les diferents formes d’entendre l’Espanyol que descobriríem entre els socis i els accionistes i, per extensió, entre els dirigents o els "lobbies" de dirigents del Club, puc apuntar alguns dels aspectes que, a priori, poden obstaculitzar aquesta iniciativa i, seguidament, dissoldre’ls com un terròs de sucre dins d’un cafè amb llet. Primerament, hi ha pericos que defensen la idea que ve a dir que l’Espanyol no pot tenir seccions per solament competir, per participar, com exaltava Coubertin. L’ Espanyol, diuen, només ha de ser a un primer nivell, encapçalant, manant i guanyant. Donat que per arribar a aquest "status" són necessaris molts cèntims, el tema de les seccions és, per aquests pericos, inviable. La idea és plausible i m’agrada que hagi companys de grada tant ambiciosos... tant com jo. Però la meva ambició és tornar a seguir, a animar per les pistes, els camps, els pavellons del país la samarreta de l’Espanyol, una samarreta històrica en tantes i tantes especialitats esportives. El fet de posar en marxa unes seccions totalment amateurs, començant de zero, des.de baix, i anar pujant, pujant fins arribar als objectius que bonament es fixin, em sembla d’una transcendència i d’una virtut extraordinàries. És clar que guanyar, per tothom, és important. Però en aquest cas, fer Espanyol arreu de Catalunya té en sí mateix el valor de una gran victòria. En segon lloc, i relacionat amb l’apartat dels diners que ja sortia en el punt anterior, son molts els pericos que diuen que si a caixa no hi ha un duro per fitxar, posem per cas, un lateral esquerre contrastat pel primer equip de futbol, com se pretén ara engegar una secció de bàsket, una de hoquei i una d’atletisme. Perfecte, hi estic preliminarment d’acord. Però bé faríem de llegir el que defensen els promotors d’aquesta iniciativa. Cinquanta mil euros anuals per posar en marxa aquelles tres seccions, íntegrament coberts per patrocinadors, i un pla de viabilitat econòmica absolutament garantit i caracteritzat per la màxima prudència. Si el Club no ha de injectar un trist euro en tot això, diga’m tú què hi perdem per intentar-ho. La pròpia APMAE (Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol) té en el seu model de club la recuperació de les seccions amateurs, i només les creu possibles si tenen capacitat d’ autofinançament, com així sembla que ha de ser. Finalment, sento veus i llegeixo comentaris en el sentit que més li valdria a l’Espanyol establir ponts i agermanaments amb altres clubs històrics de Catalunya que ja estan especialitzats en unes pràctiques esportives concretes, que treballen bé les seves respectives pedreres i que tenen una tradició i un prestigi altament reconeguts. Això faria innecessari tenir unes seccions pròpies. És una tesi absolutament respectable. Però que m’expliquin com ser germà, per exemple, del "Akasvayu" de Girona i que ni el teu nom ni el teu escut, símbols sagrats i irrenunciables, no surtin per enlloc. Per gaudir d’entrades de franc i dies dels pericos a la pista del Club Esportiu Alcarràs ja està bé com ho tenim ara, on per cert l’Àrea Social de l’Espanyol ho està fent satisfactòriament. Jo vull unes seccions nostres, exclusivament nostres, tot i que siguin modestes, primetes i escanyolides. Ja creixeran, ja pujaran. I ho vull perquè han estat nostres històricament. I socialment. Perquè han escrit, i segur que ho tornaran a fer, pàgines brillants al llibre de l’esport català. Perquè és important lluir els colors i el nom de l’Espanyol per arreu, per engrandir la nostra Institució, per revitalitzar-la novament amb aquell esperit de club esportiu que mai hauria de haver-se perdut. ROMAN ESCUER I MERCADÉ Soci nº 1964 Vice President de l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol (APMAE).