|
|
Manuel Meler: "In memoriam"El passat 9 de gener, en Manuel Meler Urchaga ens va deixar. Tenia 84 anys i, com tothom sap, va ser President del RCD Espanyol de Barcelona des de el 1970 fins al 1982. Tenim, amb aquesta columna escrita, dues possibilitats: glossar la magnanimitat, les excel.lències i les nombroses virtuts d’en Meler, com possiblement toca fer quan s’extingeix la vida d’una persona tant reconeguda (i com habitualment es fa per lloar a qui marxa); o bé, escriure senzillament el que et surti de tu mateix. Optarem per la segona via, que ens sembla més sincera. Per tant, deixem de banda la seva trajectòria professional, de marcat caràcter oriental, amb Tabacos de Filipines i el Consolat d’Honor de la República d’Indonèsia, entre d’altres, tot i que això ens vindria a explicar aquelles extraordinàries gires del primer equip pel llevant d’Asia als anys setanta. Obviarem també les seves fites dins del món del football, i més concretament, pel que respecta a l’Espanyol. Dir Meler és parlar de l’ampliació del mític Sarrià, dels Trofeus Ciutat de Barcelona i Nostra Catalunya (demanem des d’aquí la recuperació d’aquest Trofeu), de magnífics jugadors que han defensat els nostres sagrats colors, de partits inoblidables, del 75è Aniversari i el lema "L’Espanyol, un club català de futbol..." i de tantes coses més. Però, per sobre de tot, dir Meler és dir estabilitat. I això, en una Institució tant hipocondríaca com la nostra, és l’elixir de la vida. Per entendre Meler s’ha de comprendre l’Espanyol traumàtic dels anys seixanta. O, qui sap, pot ser per millor entendre’l hauríem d’anar més lluny, allà on l’Espanyol perd tota la frescor de les tres primeres dècades del segle XX. Un Meler molt assenyat, de posat tranquil, però enèrgic quan cal, excessivament pragmàtic. Un pragmatisme que és quasi l’antítesi d’en Joan Vila Reyes. Un pragmatisme que ens rebenta la il.lusió quan sistemàticament traspassa el millor jugador de cada temporada. Però que ens torna la pastanaga al fitxar, ràpidament, un central internacional paraguaià o un "gerente" de l’àrea nascut a Xile. En qualsevol cas, i tot acceptant les bonances de la seva estratègia, el que signa, sempre li retraurà el traspàs d’ en Dani Solsona. Amb tot, em quedat que no parlarem de football, malgrat sembla impossible. Manuel Meler era el paradigma del president d’un club de futbol, un xic massa paternalista, i tot un senyor. Un senyor de Barcelona, encara que nascut a la província de Saragossa, enamorat d’ aquesta gran ciutat, de Catalunya i del seu Espanyol. La seva prudència, a vegades excessiva, i les seves dots diplomàtiques van possibilitar que fora un home molt ben considerat en la vida social i empresarial del país. Malauradament, però, no va saber com enfocar la necessària catalanització del club en un contexte històric prou conegut, i tot es va quedar en una contínua reivindicació, sense gaire convenciment, a l’ombra de la bèstia. Ara bé, l’anomenat per nosaltres "estil Meler" molt probablement no ens hauria abocat a la venda de Sarrià. No voldria acabar sense esmentar la relació d’en Manuel Meler i la nostra Associació, l’APMAE. Ens va donar el seu suport sempre. Valorava molt positivament la importància del petit accionista dins de la Institució i varen ser moltes les vegades que ens va honrar amb la seva presència en les nostres Assemblees, en els nostres actes. La seva paraula era, per nosaltres, la paraula d’un mestre, d’un mestre perico. I l’escoltàvem amb tot el respecte i l’afecte que ens mereixía. Va aportar-nos molta prudència, com no, en l’anàlisi de l’Espanyol i va donar-nos molt bons consells per treballar i fer gran aquesta Institució. Creia, sincerament, que nosaltres, els petits accionistes érem el futur. Mai emprenyat, sempre de bon rotllo, en Manuel Meler va viure l’Espanyol intensament, fins al final de la seva vida. Descansi en pau.
ROMAN ESCUER I MERCADÉ |
|---|
|
|---|