|
|
10 anys de Dani: a partir d’aquí...Començaré per dir que, a data d’avui, malgrat em contradigui, Daniel Sánchez Llibre ha estat el President més important de la història d’aquesta Institució. Pot ser no tinc dades contrastades dels De la Riva. Però dels que he conegut (Perelló Picchi, Meler i Vilà Reyes) em fa més patxoca en Dani. No em mereix atenció el Sr. Juli Pardo (tot i haver-li cedit el meu vot) donada la foscor (mai aclarida pels posterior Consells) de la seva gestió. Agafar una entitat centenària, com ho va fer Sánchez Llibre, enfonsada en la més absoluta misèria, més pobra que una rata, sense patrimoni, sense camp, sense rés que no fora un passiu angoixant, un deute incalculable...agafar aquest malalt terminal, amb poc més d’onze mil socis (fidels fins a la mort, però absolutament destarotats) i portar-lo a l’estat actual es com si hom refregués els ulls dels nans al veure que la Blancaneus s’ha refet i és viva. “A partir d’aquí...”, com diu el mateix Dani, tot és interpretable. No gosaré parlar, entre d’altres, ni de la Ciutat Esportiva i el nostre excel·lent planter; ni dels deu anys consecutius a Primera (amb ensurts dramàticament lamentables); ni de les dues Copes del Rei, seixanta anys desprès; ni del increment exponencial de la massa social; ni de la catalanització del club (tot i que els canapès de Montjuïc no li agraden al President del Parlament de Catalunya, un home “top ten gourmet”); ni de Glasgow; ni d’una relativa estabilitat econòmica (que no financera) dels darrers exercicis; ni, per descomptat, de la construcció del nou Estadi. I no parlaré perquè és amplament conegut que tot això ha passat amb l’actual President Sánchez Llibre i no hi ha debat al respecte. No m’estranyaria, honestament, que quan marxem a Cornellà s’organitzi una marxa a peu, des de Montjuïc, portant a sobra les espatlles aquest home. Amb permís dels seus detractors, que també els té, s’ho mereix. No sé si m’he begut l’enteniment. Ja no me’n recordo ni del deute acumulat aquest deu anys; ni del gol d’en Corominas, Sant Patró de l’Estany dels patidors de mena; ni del mal anomenat “palmerisme” o una altra forma de gestionar la SAD; ni d’algun Conseller Delegat “part-time”; ni del munt d’entrenadors i de jugadors que en deu anys han passat per la casa al crit de “Viva la Pepa”; ni de la vista grossa durant molts anys cap els ultres violents; ni d’una darrera ampliació de capital rarísimament conduïda; ni d’episodis un xic absurds, però no menors, com el darrer de Travel Gallery (que portarà cua) on encara no entenc que pinta pel mig tanta gent que no va patir aquesta estafa. Passo per damunt, de puntetes, i tot perquè la pilota entra. És una màxima del futbol. Que no em vinguin amb sopars de duro ni amb històries per a no dormir. El President Daniel Sánchez Llibre mereix el respecte i la consideració de tothom, sense excepcions. Llest, més viu que un llamp, allunyat de virtuts oratòries i d’ intel·lectualitats fatxenderes, ha sabut fer de timoner sense el suport explícit als darrers anys del màxim accionista, un fet digne de profund estudi dins de l’àrea de les societats mercantils. Aprenent de les seves pròpies errades, ensopegant quatre cops amb la mateixa pedra, utilitzant el “avui és blanc, demà pot ser negre”, està a punt d’arribar al seu cim i de dir-nos “adéu siau”, una cota que molt possiblement cap dels seus successors a l’Institució podran ensumar.
ROMAN ESCUER I MERCADÉ |
|---|
|
|---|